archivo

Archivo de la etiqueta: cine

Tancar Megaupload és el que tècnicament es coneix com un teatret. Un teatret de merda afegiria jo, però en definitiva UN TEATRET. Com tots sabeu, tot neix de la pressió de les “majors”, discogràfiques i autors, que lògicament volen protegir el seu negoci. A partir d’aquesta premissa sorgeixen diferents iniciatives a nivell mundial. I evidentment els Estats Units mai no és volen quedar enrere i menys en aquests temes.

I és clar, si a això afegim que queden 10 mesos per les presidencials dels EUA, la cosa es complica. Barack Obama, el primer president 2.0 del món sabia que donar suport a la famosa llei SOPA (Online Piracy Act) (+PIPA (Protect Ip Act )) li complicaria tremendament les coses i finalment el congrés nord americà decideix congelar la llei fins a que arribin a un acord. I és aquí on diuen les males llengües que tot es precipita. Alguns expliquen que la seqüència dels fets és la següent: Obama veta la SOPA, el Sr. SONY es rebota i li canta les quaranta, Obama s’acollona, i per acontentar a alguns ordena que s’actuï fent molt de soroll. Poc després, totes les portades dels diaris mundials anuncien el tancament de MEGAUPLOAD i les seves empreses, i la detenció del fundador (Mr. Dotcom) i els seus treballadors.

Per a qui no sàpiga de què anava això de MEGAUPLOAD l’explicació és senzilla: Megaupload és un servei a través del qual, els usuaris eren capaços de pujar arxius al seu “núvol particular” i compartir-los fàcilment… Per tant, megaupload també serveix per a que molts puguin gaudir dels arxius que han pujat els primers. Hi havia dues opcions per gaudir de Megaupload; de franc i òbviament amb algunes limitacions, o amb un compte PREMIUM, és a dir, pagant i per tant sense tantes limitacions i amb la possibilitat de compartir molt més i de descarregar molt més.

A priori, res del que es comparteix ha de ser il·legal, però a la pràctica, molts dels arxius que aquí s’hi dipositaven eren pel·lícules, música, etc.

Però la gran pregunta és: ¿Tancar megaupload aconseguirà aturar la pirateria a Internet? I la resposta és NO!. Sense dubte No… xo el Sr. Sony ja està més content, i el teatret (i posterior debat) ja està servit.

I a partir d’aquí amics neixen moltes altres preguntes:

      • Què faran ara els que “pirates” per trobar les pel·lícules i la música? 

Fàcil… Tancar megaupload és intentar posar portes a internet. Tancar megaupload és (com deia Pau Garcia Milà) posar el dit en un colador però qui vulgui seguir baixant aquests continguts ho te fàcil… BITTORRENT… Un servei on tots i cadascun dels usuaris són un petit megaupload o servidor que comparteix, puja i baixa els arxius. I ara què… el amics de l’FBI  tancaran tots els ordinadors del món? Ànims… us caldrà temps…

      • Qui se’n beneficia, a banda dels usuaris, de les descàrregues? 

Sense cap mena de dubte les operadores de telefonia, que cada cop han vist com més gent contractava tarifes planes i ampliava les seves demandes amb connexions d’alta velocitat…

      • I què passa amb els usuaris “PREMIUM” de Megaupload? 

Doncs això em pregunto jo…que com a usuari premium de Megaupload, i després de pagar prop de 80€ per a dos anys, he vist com de cop, uns senyors des dels EUA, han tancat un servei, s’han emportat els meus arxius 100% legals i personals, tenen les meves dades personals, i encara espero que em tornin els diners que em pertoquen per l’any i mig que no he pogut gaudir. De debò que volem això? Doncs aprovem la SOPA… doncs deixem que qualsevol es quedi amb les nostres coses…

      • LLAVORS, QUINA ÉS LA SOLUCIÓ A TOT PLEGAT? COM ES POT COMBATRE LA PIRATERIA?

 Doncs amb un NOU MODEL DE NEGOCI…Fent entendre a tothom que la pirateria només es pot combatre amb noves idees que sedueixin a l’espectador. No s’aconseguirà res amb prohibicions. Aquesta no és la solució…

I com és fa això? Senzill… posem per exemple NETFLIX…una corporació nord americana que ofereix serveis als EUA, Canadà, molts països de Llatinoamèrica, Anglaterra i Irlanda. I el servei consisteix en oferir lloguer de pel·lícules i sèries a través de correu postal o de la connexió d’internet. En definitiva, paguem una espècie de tarifa plana al nostre videoclub (netflix) per veure les estrenes recent sortides del forn.

    I és que encara que ho féssim menys elaborat; si abans llogàvem una pel·lícula per 3€ i anàvem al videoclub, etc… qui no acceptaria ara que li deixessin una pel·lícula per 1,5€ tenint en compte que no s’ha de pagar el local, treballadors, impressions de CD’s i caràtules, etc… això sí, tot per internet…

Doncs bé, aquesta és la meva solució…pagar el preu d’un cafè per veure una pel·lícula sense interrupcions, amb bona qualitat i bon so…i qui ho vulgui encara millor, que vagi al Cinema que és l’espai millor dissenyat per gaudir al 100% de moltes pel·lícules. Ara bé, segur que com la meva proposta n’hi ha moltíssimes altres encara més vàlides i intel·ligents…però segur que si són intel·ligents no passen per tancar una web i creure que amb això arreglarem el món.

Anuncios

cinecat 1

Cine.cat és potser un dels pocs portals de cinema en català. Bé, de fet potser n’hi ha algun més però aquest em sembla ÚNIC.  I m’ho sembla perquè com bé diu la paraula, totes les coses úniques es distingeixen de la resta per una sèrie de singularitats que les fan més especials. Això és com aquell joc de les 7 diferències i jo sense voler desmerèixer la pàgina o les (2) pàgines amb que podria comparar-se, he de dir que em quedo sense cap mena de dubtes amb Cine.Cat.

Tot i això, he de dir que alguna d’aquestes altres webs de les que us parlo també tenen apartats interessants però que sembla s’allunyen força de la idea amb que ha estat concebuda Cine.cat. Després de repassar-la bé, i d’anar veient com anava evolucionant al llarg de les setmanes (crec que la inauguració oficial està a punt d’arribar), intueixo que cine.cat busca una comunicació més directe amb els seus seguidors i lectors.

I dic que ho intueixo per força raons;

  • Te una imatge moderna i directe
  • La “interface” és molt neta però alhora elegant. Tot es troba fàcilment. Està feta per a que qualsevol dels vostres pares o amics menys posats en la materia s’hi mogui còmodament.
  • Les imatges que apareixen en portada estan molt ben triades.
  • Te un espai dedicat als tweets de cine.cat i dels seus seguidors (Twitter=2.0!)
  • Te un canal propi de tràilers, teasers, etc. de les properes estrenes.
  • Tot i no haver-se inaugurat oficialment te una quantitat de visites diàries envejables.

A més a més, hi ha dues tres coses que m’agraden especialment de cine.cat:

  1. Compten amb un padrí de referència; L’Àlex Gorina hi fa crítiques, seleccions i vídeo-crítiques!
  2. La publicitat està molt ben integrada amb els continguts sense molestar ni confondre… (la majoria avui per avui juguen amb aquests dos “vicis”). M’agrada especialment la de la capçalera!.
  3. És un web de cinema en català. El que no vol dir que sigui un web de cine únicament català. Seria absurd que a aquestes altures haguéssim d’analitzar o recomanar el cinema en funció de la identitat del seu director o del lloc d’origen dels seus actors principals. El Cinema és molt més que això;  si arreu del món consumeixen pel·lícules produïdes o dirigides a Catalunya o amb actors catalans, seria absurd que a casa nostre ens tanquéssim les portes a grans obres mestres arribades de qualsevol indret del planeta (com diria Leire Pajín)…

I em consta que quan s’inauguri oficialment ho farà amb més sorpreses…Algunes potser us les podeu imaginar, però d’altres us asseguro que no! No us ho perdeu!

 

no...este no es el mío pero se le parece...

no...este no es el mío pero se le parece...

Hoy, después de unos intensos días de orden escritorial…es decir, de orden en el escritorio de mi PC… No me digáis que vosotros sois de los que cada vez que bajáis alguna cosa o creáis un nuevo archivo lo metéis directamente en el lugar que le corresponde…? he dicho que no me lo digáis…!!! 

Yo soy incapaz, pero absolutamente incapaz…el problema es que llega un momento que se me llena la pantalla y suelo actuar de la siguiente forma:

 

  1. Lo que no sé donde va…a la papelera de reciclaje (por si algún día me acuerdo…).
  2. lo que creo que sí reconozco…a la carpeta correspondiente (pero entonces es cuando me pregunto si lo tengo en la copia de seguridad, o duplicado en el “pen” o en el disco externo, etc…)
  3. La música que me he bajado (sí…me bajo música…González Sinde (impresionante lo del Facebook), aquí me tienes…mi número de teléfono es el: 607.XXX.XXX y para quienes aún duden, descargar música o cine sin fin de lucro o sea para vosotros o para compartir con los amigos, eso NO es delito!!! no os preocupéis…lo compensáis con el famoso cánon)…sigo…la música que me he bajado, la reviso, compruebo que todo esté en orden y lo paso a mi archivo de música y de ahí al Itunes.
  4. Lo demás…a la basura.

 

Pues bien, que me pierdo…después de este orden he pensado que tenía pendiente una cosa…unificar de una vez mi “agenda/calendario” del móvil, con la del Outlook y a su vez con la del Google Calendar… y para qué complicarse la vida manteniendo tu calendario en un ordenador (outlook y demás…) cuando lo puedes tener en cualquier ordenador del mundo? Pues eso…que todo para Google Calendar.

sincronizacion

Una vez hecho esto sólo falta una cosa…sincronizarlo con el móvil y que se actualice de forma cómoda e incluso, si queremos, automática. Y para eso tenemos el “Goosync” un programa/web a través del cual podemos conseguir nuestro objetivo. Es sencillo; primero creamos una cuenta; con nuestro nombre de usuario, contraseña y mail (al que tenemos ligado el Google Calendar). Después, recibimos los clásicos mails de confirmación a través de los cuales activamos la cuenta y especificamos cuál es nuestro teléfono y una vez completado esto nos da 3 ó 4 parámetros que tenemos que configurar en nuestro terminal. Pero si no sabemos cómo hacerlo la propia web nos puede mandar un mensaje que nos configurará automáticamente el servicio… más fácil…

goosync

Y ahora lo mejor; con esa configuración conseguiremos que el teléfono no se sincronice directamente con el ordenador sino directamente con nuestra cuenta de internet. Así que cada vez que tenemos conexión o una red wifi al alcance le damos a sincronizar y nos actualiza la agenda y el Google Calendar, de manera bidireccional.

En cuanto a qué teléfonos soporta…podríamos decir que casi todos; marcas comunes, Iphones, Windows Mobiles, etc… Por si queréis ver si el vuestro está entre los elegidos pinchar aquí!. Ah, y una cosa más, la versión “free” sincroniza el calendario/agenda pero la versión de pago también sincroniza las tareas, contactos y alguna otra cosilla!

Probadlo! no os defraudará…

camino1

CAMINO, el film escrito y dirigido por Javier Fesser, obtuvo el pasado domingo6 de los 7 goyas a los que había sido nominado. Gracias a ello, la cinta que se había estrenado el pasado 17 de octubre se relanzó este pasado viernes con 125 copias que se verán en todo el territorio español. Pero, ¿por qué esta película “inspirada en hechos reales” y concretamente en el libro ALEXIA, historia de Alexia González-Barrós, ha levantado tantas ampollas en algunos círculos de la sociedad española? ¿Por qué para algunos ésta es una historia prohibida? ¿Qué muestra CAMINO que no se deba mostrar en una pantalla de cine? ¿a quién ofende y por qué ofende?

Si alguno de los que leeis éste blog tiene respuesta a alguna de estas preguntas estaré encantado de leerlas en los comentarios habilitados de forma anónima bajo este post.

CAMINO, la película (que no el libro) se basa en la historia de una niña. La historia de una niña inocente y con las ilusiones de las niñas de su edad bajo la lupa de una madre con una clara proximidad al Opus Dei (=Obra de Dios).  CAMINO lejos de las críticas más bien poco concretas, es bajo mi punto de vista una cinta bien rodada, con un guión redondo, con una doble historia bonita. Una doble historia que se entiende cuando uno mira con ojos de la niña los deseos que más ansía, y a su vez y con ojos de la madre y de su entorno, los que ellos querrían para la pequeña.

Pero hay algo que querría apuntar; siendo absolutamente sutil y respetuosa para con el Opus Dei, es una cinta que no miente, que no engaña, que muestra una realidad que existe, y unos mecanismos que son habituales entre quienes viven en los centros que ahí se perfilan. Y es más, creo que le ahorra al espectador una parte de esa realidad, en ocasiones espeluznante y que muchos habrían aprovechado para hacer sangre de un tema tan “intocable”.

Para quien no sepa de qué va el filme, ahí va el tráiler.