archivo

Archivo de la etiqueta: La Vanguardia

Tot i que habitualment no faig aquest tipus de posts, darrerament m’he adonat que els hauria de començar a fer. No ser si és fruit de les crisi, i de tractar-se d’un temps altament creatiu per a molts, o simplement del fet que jo mateix tinc els ulls més oberts que mai.

Però anem al que ens ocupa. Tot plegat va passar fa cosa d’un parell de mesos, potser tres. Vaig quedar amb un bon amic per a fer un cafè de bon matí i mentre xerràvem (de la professió… el periodisme ja ho te això) em va començar a parlar del seu propi descobriment. Em va parlar d’un grup de música. D’uns nois joves amb un anglès nadiu que feien música amb un estil que el tenia frapat. Tenint en compte que el meu amic és un entusiasta, inicialment vaig pensar que exagerava, però de cop i volta va treure uns auriculars de la butxaca, va treure el seu iphone, i em va deixar escoltar una melodia que sonava exactament així…

 

Probablement us ha passat el mateix que em va passar a mi. El meu amic em mirava esperant la meva reacció, la meva complicitat, i en definitiva la meva opinió. Jo, per contra, estava absolutament dispers, penjat en aquest Tokio Skyline (que al videoclip recorda més al de Barcelona que al de la ciutat nipona), i el vaig escoltar fins al darrer acord.

I tot i que probablement hauria de defugir de les etiquetes que tant acostumen a molestar, a mi em va transportar a la típica BSO de sèrie americana com podria ser el mític tema dels Snow Patrol que tant hem escoltat a les ràdios i que va ser la BSO de la sèrie de la ABC “Grey’s Anatomy“. També em va fer pensar en Coldplay i en molts altres grups però sense dubte no em va deixar indiferent.

Pocs dies després, aquests joves artistes van començar a accelerar el seu ritme de treball i en menys d’un mes ja havien omplert la Sala B del Luz de Gas i algunes altres sales que ja els reclamaven.

Les ràdios en començaven a parlar, els punxava Jordi Basté de bon matí al seu “El Món a Rac1“, se’ls escoltava al “Matí a 4 Bandes” de RNE4 [Click to listen] i moltes altres emissores de ràdio i cadenes de televisió els començaven a reclamar [Actuació a TVE2] i alguns digitals com el de La Vanguardia parlaven d’ells. De fet, fa un parell de dies tornaven a aparèixer al diari LA VANGUARDIA però aquest cop a l’edició de paper.

Sóc dur d’orella, no tinc uns coneixements musicals extraordinaris, però tothom que els ha sentit coincideix amb mi en que no deuen ser una flor d’estiu, entre d’altres coses perquè som a la tardor i de cara a l’hivern els espera un munt de feina.

Per cert, oblidava una cosa; el meu amic! Aquell entusiasta que un dia em parlava del seu descobriment, és avui el seu manager. I consti que ni és el seu ofici, ni mai s’ha dedicat a aquesta professió, però creu en aquests llums de la ciutat, i la veritat és que jo també.

Si els voleu conèixer una mica millor, també els podeu trobar a Facebook, Twitter i com no al gran Itunes

* URBAN LIGHTS són: ALVARO TAUCHERT – GREGORY TAUCHERT – BORJA ESTENGRE – RAMÓN MAÑAS (no necessàriament en aquest ordre)

Avui, un cop a la ràdio i amb els diaris a la ma m’he quedat de pedra…

L’estimada Empar Moliner em citava i citava el nostre programa de ràdio al seu genial article de la contraportada del l’AVUI… Però és que en canviar de diari, i quan ja estava a les pàgines de “tele” de La Vanguardia, zas!!! Una cosa similar passava amb l’article de crítica televisiva del Víctor Amela… Apereixia el nostre programa i també el Pere Mas. Tot i que cal agraïr que el Víctor hagi intentat fer-nos menys “confusos” del que som (Ens cita com “Tot és confús”) seguim sent “molt confusos”…

Gràcies Víctor i petons Empar…ets molt gran!

Fa un parell de dies, pocs minuts abans de començar el programa de ràdio (El Matí de Catalunya Ràdio), el Pere Mas em va descobrir una peculiar contradicció que ell alhora havia observat gràcies al Joan Barril… Fa un temps, El Periódico de Catalunya va decidir canviar el títol de la seva secció de societat per una cosa més tova com és “Coses de la vida“. Temps després a La Vanguardia se’n van adonar i van decidir fer el mateix. La diferència és que com “Cosas de la vida” ja estava “agafat” a Can Godó van haver de pensar en un altre títol per a aquesta secció. Van decidir posar-li “TENDENCIAS“, nom aparentment molt cool i del s.XXI però no se’n van adonar que això podia comportar algunes estranyes situacions o contradiccions…

La de dilluns feia mal només de veure-la…

tendencias 1

Estareu d’acord en que sona fatal que sigui tendència que un alpinista mori a la muntanya… Però és clar, coses com aquesta els hi poden passar cada dia…tot dependrà de l’actualitat de la jornada. Avui sense anar més lluny, era tendència que el cos humà sigui un dipòsit de contaminants… Massa confús tot plegat…

tendencias 2

Hace prácticamente dos meses escribía en este mismo blog un post (artículo) titulado “Absusos sin protección” donde trataba de evidenciar la nueva práctica de algunas empresas y aerolíneas que se hacen llamar a sí mismas “Low Cost” y de algún modo probaba de poner sobre la mesa esta nueva forma de engañar a los usuarios.

low-cost1

Pues bien, parece que no soy el único. Ayer, el gran Quim Monzó [wiki] escribía lo siguiente en su columna de La Vanguardia

 

REIVINDICACIÓN DE UN AVANZADO A SU TIEMPO

El servicio de noticias de la BBC sorprendió ayer a medio mundo con una primicia: la compañía aérea Ryanair, especializada en vuelos baratos, está considerando estos días la posibilidad de cobrar por ir al servicio durante los viajes. El método de cobro sería el mismo que uno encuentra en los servicios públicos prefabricados que hay en muchas ciudades: una ranura para monedas convenientemente situada en la puerta. Ni que decir tiene que diversos grupos de consumidores han puesto ya el grito en el cielo, y claman que la compañía es egoísta porque busca el beneficio económico y no la comodidad de los pasajeros. Pues claro que busca el beneficio económico. Faltaría más. ¿Acaso una compañía aérea es una ONG que deba moverse por altruismo? Y, si un pasajero quiere sentir que no lo maltratan, lo que no hará es poner los pies en una compañía de esas. Nunca he subido yo a un avión de Ryanair y, por poco que pueda, nunca pienso hacerlo. Ni de Ryanair ni de cualquier otra compañía similar. Que el precio del viaje en avión entre dos ciudades situadas a miles de kilómetros de distancia sea inferior al precio del taxi que te lleva desde una de ellas al aeropuerto me parece, no sólo una aberración, sino la muestra evidente de que lo mínimo que la compañía en cuestión puede hacer es tratarte como a un perro sarnoso. Rectifico: la compañía tiene la obligación de tratarte como a un perro sarnoso. Hace una semana Ryanair avisó ya de que piensa eliminar sus mostradores de facturación de equipajes para reducir costes. Por llevar equipaje también hay que pagar, y también eso me parece bien. Si quieres llevar equipaje en Ryanair, paga. Si no, viaja en una compañía aérea como Dios manda. Por lo que respecta a los retretes, la tendencia a eliminar gastos en ese terreno crece en toda Europa. Hace un par de semanas, diversas poblaciones inglesas (Bournemouth, Richmond…) anunciaron que cerrarán sus váteres públicos, porque mantenerlos cuesta una pasta y no está la situación como para ir despilfarrando por un quítame allá esos orines. Para compensar la falta de vespasianas, los ayuntamientos que impulsan la iniciativa piden a las tiendas y a los restaurantes que permitan que todo el mundo los utilice, no sólo los clientes, como sucede ahora. La negativa inicial de tenderos y restauradores ha remitido en cuanto les han explicado que, a cambio, les pagarán 700 euros anuales.

Todo lo cual nos remite a Joan Clos, aquel alcalde tan incomprendido como visionario. Cuánta broma injusta se hizo de aquella famosa admonición suya –De casa se surt pixat i… (anava a dir una altra cosa)!– y, en cambio, ahora se demuestra que se trata de una norma de imprescindible aplicación, no sólo a ras de tierra sino también en las alturas de bajo costo.